Pares: 8 - Anar a l'una
Anar a l’una
Un dels problemes més greus en
educació és la manca de bona harmonia entre els educadors. El nen davant la
falta d’enteniment entre els qui tenen la missió de guiar-lo, primer es
desconcerta i després s’aprofita d’ella per fer valer el seu caprici.
Si això és així entre família i
escola, entre pares i professors, encara ho és més entre mare i pare. Llur
relació no hauria de presentar fissures, per l’element afectiu que s’hi
afegeix, i que és de gran importància. Qualsevol manifestació de desacord entre
els pares repercuteix dolorosament en el cor del fill, encara que en algun cas
hi pugui trobar algun avantatge immediat.
Hi ha unes regles de sentit comú que
hauríem d’estar disposats a no infringir-les mai.
Repassem-les.
Repassem-les.
-No discutir
davant dels fills. Si en algun moment no podem evitar-ho, intentarem fer-ho a
soles, sense el testimoni dels fills.
-No retreure’ns
coses, l’un de l’altre, davant d’ells.
-No portar-nos
la contrària, especialment amb relació a l’actuació amb ells. Si observem de l’altre
alguna cosa que ens sembla que hauria de manar o dir de diferent manera,
esperarem a comentar-li en privat perquè, si cal, corregeixi la seva actuació.
-No autoritzar
d’amagat allò que l’altre ha prohibit. Ni dir mai a un fill: “no diguis res
d’això al pare”, o “que no se n’assabenti la mare”, si no és per donar-li una
sorpresa agradable.
-No fer
al•lusió als defectes o faltes de l’altre. Ni dir res que pugui minvar el
respecte o l’estimació dels fills. Ans al contrari, els farem veure les seves
virtuts i la preocupació que té per ells.
-Tenir
l’interès de reforçar-nos mútuament l’autoritat en totes les circumstàncies.
A vegades el pare pot desautoritzar
la mare amb una mirada de complicitat al fill, amb un gest, o amb un
arronsar-se d’espatlles, i llançar per terra, en un moment, tot l’esforç
educatiu que la mare havia portat a terme.
Tampoc s’afavoreix l’autoritat del
pare si la mare diu alguna cosa semblant a: “quan vingui el teu pare li diré
com t’has portat de malament; ja veuràs com et castigarà”. Rebre el rol
d’executor oficial dels càstigs, no facilita l’exercici de la vertadera autoritat.
A vegades, en broma, es fan
preguntes tan absurdes com: “qui estimes més, el pare o la mare?”, o bé, “a qui
creus més dels dos?”. L’única resposta possible és: “als dos, igual”. I com és
l’única resposta vàlida, preguntar-ho és d’alguna manera posar-ho en dubte, i
no és bo, ni en broma.
No hi ha res que angoixi més els fills, com quan veuen els pares discutir
i enfadar-se. Els pot provocar un fort sofriment la sensació de que els seus
pares no s’estimen.
En el llibre “L’estiu màgic a Cape
Cod” de l’escriptor Richard Russo llegim: “Ell i Joy discutien rarament, però
quan ho feien, abans de res, havien de dedicar-se després a consolar la seva
filla. Dir-li que els dos l’estimaven més que a qualsevol altra cosa, no n’hi
havia prou. No, el que volia sentir era quant s’estimaven entre ells”
Pare i mare han de demostrar, amb
fets davant dels fills, que van a l’una, que s’estimen, que estan d’acord amb
els principis que volen educar, i com volen educar-los. Buscaran una veritable
col•laboració mútua, i sabran practicar la unió dels seus esforços que serà una
de les claus de la seva autoritat al servei dels seus fills.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada