Família: 8 - La família en l'any de la fe

          La família en l’Any de la Fe

Ara que el Sant Pare Benet XVI ha convocat un “Any de la Fe” que comença l’11 d’octubre d’aquest any i acaba el 24 de novembre de 2013, sembla oportú parlar de la missió de la família en l’educació de la fe dels seus fills.

Com diu el Sant Pare en la carta apostòlica “Porta Fidei” en la que convoca l’Any de la Fe: “Tindrem l’oportunitat de confessar la fe en el Senyor Ressuscitat a les nostres catedrals i esglésies d’arreu del món; a les nostres llars i amb les nostres famílies, perquè cadascú senti amb força l’exigència de conèixer i transmetre millor a les generacions futures la fe de sempre”.

El Sant Pare a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, ara fa dos anys, ens deia aquestes paraules: “Des de sempre, la llar formada per Jesús, Maria i Josep ha estat considerada una escola d’amor, oració i treball”.

Seguint l’exemple de la Sagrada Família hem de fer perquè la nostra família sigui, també, una escola d’amor, oració i treball, complint així una missió imprescindible per la formació de la persona que es revertirà a la societat.

En el seu moment vàrem parlar de la família com “Escola d’amor” (juny 2011) i com “Escola de treball” (juliol 2011). La família cristiana afegeix un objectiu: l’educació en la fe. Com hem de fer-ho?

El Papa Joan Pau II parlava de la família com a església domèstica: “La família cristiana, “església domèstica”, és el primer ambient apte per sembrar la llavor de l’Evangeli i on els pares i fills van assimilant l’ideal cristià de servei a Déu i als germans.”

            La família és, doncs, el primer àmbit educatiu, també, en l’educació de la fe.

            Una premissa prèvia per l’educació en general i, també, per la educació en la fe, és educar els nostres fills perquè sàpiguen fer un bon ús de la seva llibertat. Per fer-ho, s’han de treballar dos aspectes que avui són especialment importants en el tema que tractem:

            a) Que aprenguin a buscar, conèixer i valorar la Veritat.

            b) Que siguin capaços de seguir-la:  educació de virtuts.

Hem de tenir en compte dos perills contra els que s’hauria de lluitar:

a) La gran disconformitat en el nostre món adult sobre aspectes importants de la vida davant dels infants i adolescents, pot portar fàcilment a un cert relativisme (“res és veritat”, “no hi ha veritats absolutes”, “no es pot conèixer la veritat”, “la veritat només és una opinió”...) que condueix, també, al laïcisme: els dubtes sobre l’existència de la veritat porten a dir que les qüestions de fe s’han de limitar al terreny privat. Hem de rebatre amb decisió aquests errors.

b) Una societat de consum que, malgrat la crisi, posa en perill l’adquisició de les virtuts necessàries per ser coherents amb la Fe. Hem de tenir en compte que les virtuts humanes són el fonament de les virtuts sobrenaturals. Si no hi ha una formació humana de base, és difícil viure la fe cristiana.

            Sense adonar-nos, el relativisme està influint. Porta a una confusió entre el que està be i el que està malament, però sobretot ha portat a alguns catòlics a retraure’s de manifestar-se tal com creuen i són. Potser perquè la convicció és feble, potser perquè l’entorn és desfavorable, potser ens hem quedat sense arguments. Potser allò que abans no calia demostrar, avui és necessari fer-ho. Per això el Papa Benet XVI ens aconsella formar-nos i utilitzar “El Catecisme de l’Església Catòlica” per redescobrir els continguts fonamentals de la fe i com el millor instrument pel seu ensenyament. Una fe que s’ha de viure en la nostra vida quotidiana.   

            Així doncs,   la vida familiar ha d’estar impregnada, amb el que es parla o comenta, amb el que es viu,... de sentit cristià: fills de Déu, fills d’un mateix Pare, membres d’una Església, amb un Pastor: el Papa,...

            Podem esperar que ens ajudin en aquesta tasca però han de ser els pares els primers que agafin la responsabilitat de l’educació en la fe del seus fills.

            Hem de saber dir-los i explicar-los amb senzillesa els fonaments de la nostra fe: “Déu creador ens estima com un Pare, com un Pare que ens espera i perdona sempre, que Jesús Déu es va fer home per salvar-nos del pecat, aquest pecat original que afebleix la naturalesa humana a l’hora d’actuar correctament (una realitat que constatem constantment), que aquest Jesús va ressuscitar i està present a l’eucaristia i que el podem rebre,... i que tenim una intercessora que és la Mare de Déu, que Jesús ens va donar com a Mare,...”          

            Aquestes veritats, no es tracta d’anunciar-les i ja està. No! S’ha de fer vida en la nostra llar en les situacions més normals i en les extraordinàries. Déu ha d’estar present en la nostra vida familiar. Davant d’un esdeveniment o una situació alegre, o davant d’una situació difícil. Demanar a un fill/a que resi davant d’un problema, d’una malaltia, ... Davant de desgràcies que veiem d’altres països, fer que s’adonin de la nostra situació privilegiada que ens ha de portar a ser responsables en la manera de comportar-nos en temes de sobrietat, de despeses,... Preocupació pels altres, començant pels familiars grans, els avis!, però estenent aquesta preocupació a persones properes i no tant properes.  

            Hem de fomentar una pietat familiar que des de petits, i de més grans també potser de manera diferent, s’ha d’anar introduint. Pietat familiar al beneir la taula, i donar gràcies a l’acabar els menjars; imatge de la Mare de Déu que en alguna de les seves festes o en el mes de maig s’adornarà amb unes flors; acostumar i recordar resar abans d’anar a dormir, donant gràcies; el res del sant Rosari en família sempre que sigui possible;...  Pietat familiar que ens portarà a assistir a la Santa Missa junts, preparar els més petits per rebre els Sagraments, i ajudar els més grans, també, a fer-ho. 

            Esperem que l’Any de la fe sigui per les famílies una autèntica i renovada conversió, tal com ho proposa el Sant Pare.