Virtuts: 9 - Educar la generositat no és perdre el temps

Educar la generositat, no és perdre el temps

De vegades contemplem pares que havent dedicat la seva vida a l’educació dels seus fills d’una manera generosa i entregada, o que havent estat en el treball exemples de servei i de lleialtat a una empresa, en canvi, en el projecte educatiu que fan pels seus fills, no tenen en compte aquestes virtuts de generositat i esperit de servei que ells viuen  i que els han fet feliços, i busquen quasi exclusivament l’èxit, les bones notes, l’ingrés a la millor universitat, el fer una carrera rentable, aconsellen treballs ben remunerats i còmodes sense gaire compromís... oblidant aquells aspectes imprescindibles de generositat i entrega, com si els visquessin a contracor.

            Són pares que quan se’ls proposa que els seus fills es comprometin a dedicar part del seu temps als altres, en alguna tasca de servei desinteressat a la societat, als més petits o als més necessitats, ajudar en catequesis parroquials, fer de monitors en activitats extraescolars, participar en activitats assistencials... o simplement ajudar a casa seva, els sembla que, així, perden el temps. “Tenen la classe d’idiomes”, o “és millor que estudiïn” solen dir. I no s’adonen que els estan fent una mala feina. Els estan evitant la possibilitat, ni més ni menys, de ser feliços. Pares que valoren la rendibilitat del temps dels seus fills només pels idiomes apresos, habilitats desenvolupades, coneixements adquirits en una o altra matèria. Hauríem de dir-los: Us esteu equivocant! Educar la generositat no és perdre el temps!

            Totes aquestes coses per les que lluiten estan molt bé, però si no dediquen els mateixos esforços a ensenyar i promoure la generositat, l’esperit de servei, si no procuren que coneguin ambients on es té en compte l’atenció i preocupació pels altres ( la nostra pròpia llar per suposat, però, també ajudant-se de grups d’esplai o clubs juvenils adequats on es viuen aquests valors), convertiran els seus fills en uns egoistes que no seran capaços de ser feliços ells ni de fer feliços als qui els envolten, avui, i el dia de demà quan formin la seva pròpia llar.

            Hem de començar en la nostra pròpia família. Hem d’evitar que els nostres fills estiguin només rodejats d’ideals xatos, d’il•lusions mediocres, d’aspiracions superficials. Les paraules servei, ideals, han de figurar en el nostre vocabulari usual i han d’estar presents en l’ambient familiar. Si en la família només es té l’obsessió del benestar, de la comoditat, del confort, es propicia l’asfíxia en la mediocritat que acabarà ofegant qualsevol aspiració o ideal d’altura, i el materialisme impregnarà les relacions d’uns amb els altres.

            Pel contrari s’ha de mostrar amb oportunitat als nens, a les nenes, l’existència dels qui pateixen, de la humanitat sofrent i necessitada, de manera que en el seu horitzó hi hagi alguna cosa més que ells mateixos. S’han de fomentar sentiments d’ajut i de servei, de preocupació pels altres. Això no és impossible perquè el nen, la nena, vol ajudar, vol servir, aspira a sentir-se útil i a col•laborar amb els qui l’envolten, encara que al mateix temps se sent lligat per la peresa que l’impedeix moure un dit per una altra persona. Motivar i promoure aquests sentiments nobles, és propi de l’educació de la generositat.

 S’ha de donar l’oportunitat de servir, encara que els serveis que pot donar un nen puguin semblar innecessaris o els pugui fer un de més gran, millor i amb més eficàcia.

            Cal fer-los descobrir l’alegria que acompanya els petits serveis cap els altres, l’alegria de donar i donar-se. I així seran alegres i feliços, perquè el nen, la nena, que s’acostuma a preferir-se en tot a ell mateix acaba sol o mal acompanyat. Com deia R. Tagore: “La vida se’ns dóna i la mereixem donant-la”.