Eines: 4 - El conte de la Caputxeta

El conte de la Caputxeta

Els pares, per transmetre alguns valors trobem a faltar, de vegades, models o elements de referència adients.

Sabem que el millor model per als fills som els mateixos pares i la nostra actitud davant la vida, i que el millor element de referència el troben en el nostre exemple. Però també és cert que hi ha veritables usurpadors d’aquesta tasca que ens correspon prioritàriament a nosaltres, àdhuc dins la nostra mateixa llar. La televisió, els videojocs i l’Internet, per exemple, poden convertir-se en competidors importants. O bé perquè no se’ls dóna prou importància a la seva influència, o bé perquè es té la sensació d’impotència davant d’ells.

Parlant d’ells recordo les paraules d’un pare: “Jo no puc lluitar amb igualtat de condicions. Quan arriben de l’escola se’ls troben a casa sempre disponibles, amables, excitants... Jo, en canvi, sovint arribo tard a casa, cansat i de vegades de mal humor, i si els dic alguna cosa per atreure l’atenció en lloc dels meus competidors, pot ser que al final ho faci cridant i de mala manera”

Exagerava, però feia molt bé en preocupar-se, perquè els fills pot ser que siguin cada cop menys dels pares i cada cop més d’altres influències. De manera constant reben un seguit de missatges que, sovint, transmeten uns contravalors que no volem per a ells. Alguns, molt clars, que podem contrarestar perquè ens adonem d’ells, però d’altres, subliminals, que se’ns van infiltrant sense adonar-nos-en.

Per això, és important que la televisió no la vegin sols, que l’Internet estigui ubicat en un lloc de la casa comú. Que és limitin les hores d’accés. Per suposat és un error imperdonable que aquests aparells estiguin en l’habitació d’un nen o d’un adolescent amb la manca de control que això suposa. Potser no ho és tant en l’habitació d’un adult, però serà difícil explicar que el que no és bo pels fills, és bo pels pares.

No ens hem de deixar prendre la iniciativa educativa per ningú, i ens hem d’ajudar de models positius d’actuació. Per això, no hem de perdre alguns recursos tradicionals que han estat i són molt útils: els contes, per exemple. Els contes de sempre i aquells d’inventats que segueixen d’un dia per l’altre i no s’acaben mai. Amb ells de manera entranyable i amb els matisos i complements adequats en cada cas, anem transmetent sentiments nobles, actituds positives, valors importants i ideals grans.

Recordo com, fa anys, una professora d’una escola ens ho feia veure. Ens repetia el començament del conegut conte de la Caputxeta: “Una mare crida la seva filla i li diu que porti un cistell amb menjar a la seva avia que està malalta al llit” Una introducció que sembla innòcua, però en la qual s’amaguen valors importants que els hem de saber fer-los descobrir: l’exercici de l’autoritat per part de la mare, l’obediència de la filla, l’esperit de servei, la preocupació pels grans i els malalts, l’atenció pels avis... I el conte segueix: “La mare adverteix a la filla dels perills del bosc i del llop, però no per això li deixa de donar l’encàrrec”. Li adverteix de les dificultats i de l’esforç que pot suposar moltes vegades complir amb l’obligació. Però deixa que sigui ella, la Caputxeta, qui s’hi enfronti i les superi. Exemple d’educació en la fortalesa, autonomia, iniciativa i llibertat.

Un conte ben simple, si volem, pot servir per educar. Si aquest conte hagués incorporat alguns contravalors de comoditat, de manca d’autoritat i esperit de servei, de violència,... que aquells competidors de qui parlàvem donen, hagués pogut anar d’una altra manera. La mare hagués pogut dir:

- Caputxeta, maca, agafa el cistell que t’acosto en un moment a casa de l’avia. Com no es pot aparcar fàcilment, t’esperaré al cotxe, però no t’hi entretinguis – ja saps com s’enrotlla l’avia – que no tenim gaire temps.

O bé:

- Pobreta, amb aquest fred! Portar ara el cistell. Saps què, trucaré a l’avia a veure si es pot espavilar sola. El que hem de fer, és posar-li una senyora que li faci el dinar quan estigui malalta.

O la Caputxeta hauria pogut replicar la proposta de la mare:

- No puc, mare. Demà tinc un examen. Deixa’m en pau!

O bé:

- M’emportaré la vareta màgica i amb la maledicció “Avada Kedavra” em carregaré el llop i el qui es posi per davant, i si el camí a través del bosc és massa tenebrós, el faré desaparèixer amb un encanteri que conec.

I ens hauríem quedat sense conte de la Caputxeta (i sense bosc)... i sense tants altres contes... i sense ensenyar res positiu.

Si de petits, els contes poden ser un gran recurs, de més gras n’hi poden haver uns altres. Per exemple: les històries de família. Les petites anècdotes, moltes vegades exemplars, de la vida dels avis o avantpassats, les dificultats viscudes en èpoques passades, com és van conèixer el pare i la mare, records de família... són coses que desperten l’interès i l’atenció dels fills i els pot apropar positivament a conèixer la realitat de la vida.

De més grans, els nois, les noies, necessiten herois amb valors que els serveixin de models. Però no models fantasiosos, ensucrats o producte de la publicitat, sinó reals. Per això és important en certes edats animar a la lectura de biografies de gent amb ideals grans que han lluitat i posat esforç per fer-los realitat. Vides d’inventors, científics, descobridors, personatges històrics, sants...

Contes, històries, biografies, ens poden donar-nos models que seran de gran ajut per reforçar els valors que volem transmetre.