Educar: 4 - Guanyar-se la confiança

Guanyar-se la confiança

La confiança és un element educatiu imprescindible. Entre pares i fills s’aconsegueix si els pares tenen present una sèrie d’actituds que, la majoria, no es poden improvisar quan els fills tenen catorze anys, sinó que s’han d’iniciar abans. Vegem-ne algunes.

Buscar punts d’unió. Hem de saber-ne trobar. Aspectes que facilitin la comprensió perquè, sense deixar de ser el que som, pares i fills, ens fan més semblants. Apropar-nos a ells baixant al seu nivell. Quan són petits haurem de llançar-nos per terra per jugar amb ells. Serà important que ho fem. Un pare que sap jugar per terra amb el seu fill de pocs anys sabrà fer alguna cosa semblant quan sigui més gran. Si ho fem serà més a prop nostre. Aquesta actitud no ens traurà autoritat sempre que ho sapiguem fer amb prudència i oportunitat, deixant de banda falses camaraderies que tampoc han d’existir entre pares i fills.

Raonar. No podem tractar igual el petit i el gran. A un fill petit podem manar-li o negar-li alguna cosa sense gaires explicacions. Quan vagin creixent desenvoluparan la capacitat de raonament i no podrem actuar de la mateixa manera. Haurem de raonar bé les coses, encara que no els convencem del tot al començament. No valdran expressions: “perquè t’ho dic jo, i prou”, sinó que, a vegades, quan són grans és millor dir-los alguna cosa com: “què faries tu en el meu lloc?”, o “ que faries amb un fill teu?”. Ajudaran més a descobrir-los l’altre cara de la realitat.

Saber escoltar. Una de les barreres més importants per a la comunicació i, per tant, per a la confiança és no saber escoltar. Si no escoltem demostrem un menyspreu respecte a allò que el fill pugui dir-nos i per la seva persona. De petits, haurem d’escoltar pacientment les seves innombrables preguntes i donar-hi resposta amb la profunditat que siguin capaços d’entendre. Si ho fem així, de més grans explicaran més fàcilment les coses. Aleshores haurem de continuar escoltant, estant disponibles en tot moment i evitant la propensió al monòleg que alguns pares tenim.

Comprensió. Es tracta de posar-se en el seu lloc i intentar entendre la seva manera de ser, de pensar, de comportar-se, els seus motius i punts de vista. Serà bo recordar la nostra infantesa, adolescència i joventut. Amb comprensió arribarem a conèixer objectivament el fill i tindrem un tracte de confiança. La llar ha de ser per als fills, també per als adolescents, un lloc on se’ls estima i comprèn. S’hi ha de trobar entre “els seus”, en família. Un lloc on tots s’ajuden i es defensen mútuament.

Acceptació i respecte. Són actituds que van molt lligades amb la comprensió. Acceptarem els nostres fills tal com són, que no vol dir aprovar totes les seves conductes. Determinats actes els reprovarem, però no amb hostilitat, sinó amb cordialitat i, també, amb respecte cap a la seva persona, perquè valorem enormement la seva dignitat i ens el prenem seriosament. Així guanyarem la seva confiança. Tindrem en compte que als nens els costa entendre la ironia i les segones intencions i se senten ferits amb actituds de menyspreu i desdeny.

Optimisme i bon humor. Hem de procurar que totes les nostres manifestacions tinguin un to positiu. El nostre optimisme serà el millor reforç per obtenir la confiança dels fills. Ens esforçarem per presentar les coses amb imatges positives i la nostra actitud serà simpàtica i amable. No podem ser esquerps o eixuts i pretendre que confiïn amb nosaltres. No es tracte de fer teatre, però haurem de deixar fora de casa preocupacions i mals humors procurant una manera des ser agradable i sabent posar bon humor, fins i tot, en les situacions més difícils.

Si ens esforcem en millorar aquestes actituds, millorarem, segur, el clima de confiança a la nostra llar, absolutament necessari per a la nostra tasca educativa.