Adolescència: 2-Una etapa difícil

  Una etapa difícil

Més d’un pare de família si té una filla adolescent haurà experimentat en carn pròpia una escena similar a la següent. Una tarda, de dissabte potser, haurà acompanyat la seva muller i la seva filla de quinze anys a una botiga a comprar una peça de vestir per a la nena. Les coses succeeixen més o menys així: s’entra a la botiga i la mare comet l’equivocació de definir-se per una faldilla, jersei o brusa, o el que sigui, com el que millor li escauria a la nena. La nena, que no vol que li digui ningú el que ha de fer perquè ja té... quinze anys!.. i vol ser ella mateixa, rebutja automàticament la peça indicada i n’escull una altra completament oposada en color, forma, estil, etcètera, davant la desesperació de la mare. I com no està molt segura de la seva elecció tampoc no s’hi fa forta. S’inicia llavors una discussió entre la mare i la filla i de vegades amb la dependenta si, inconscient decideix intervenir per prendre partit o suggerir-ne una possibilitat intermèdia. El pare, atònit, incapaç de posar pau, observa com la discussió pujar de to fins que s’arriba al desenllaç: mare i filla surten discutint de la botiga sense haver comprat res, mentre que el pare, pensant que allò no passa mai, intenta demanar disculpes a la dependenta i es promet que no l’enxamparan mai més (fins la propera vegada) perquè no compensa el mal tràngol passat per molt barata que hagi sortit la compra.
  
   En aquesta escena es dóna i es defineix un tret important d’això que en diem adolescència, i que no és res més que una època de pas entre la infantesa i l’edat adulta, on les persones passen de ser felices depenent dels més grans (pares, professors...), a ser-ho sense haver de dependre de ningú.



    El sentiment, descobriment i afirmació del seu propi “jo” que té lloc en començar l’adolescència, portarà el desig d’autonomia i independència, a un desig de valer-se per si mateixa, d’escollir la seva vida i, en definitiva, d’exercir la llibertat. I com que això no és gens fàcil i no s’aprèn en un dia, aquest desig pot venir acompanyat d’inseguretat, nerviosisme, inestabilitat, obstinació, afany de contradicció, ganes de ser original, por a decidir, poca comunicació amb els pares, rebel·lia amb els grans i amb les normes que li diuen com s’ha de comportar, i un llarg etcètera d’actituds sovint contradictòries perquè es barregen encara amb algunes de la infantesa.
     Els pares hem de ser conscients d’aquesta difícil, crítica i necessària etapa dels nostres fills, i hem d’ajudar-los més que mai, encara que sembli que no ho volen, conformant la nostra manera de fer com a pares en aquesta nova etapa. Ara especialment hem d’estar serens (cosa molt difícil de vegades) i segurs de les nostres conviccions, que serà necessari revisar i raonar sabent que el millor argument és l’exemple. Tot això amb més afecte que mai i estar disponibles sense anguniar amb coses que no són en el fons importants: color de la brusa, allargada dels cabells, etcètera.  

Hem d’ajudar-los que es coneguin i que coneguin el seu entorn, que adquireixin una correcta noció de la llibertat, que aprenguin a conviure,  a utilitzar bé el temps lliure i a defensar-se de la influència negativa de l’ambient, si cal.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Conte de Nadal: Sortir-se'n del guió.

Objectius: 7 - El valor de l'amistat en els fills