Infància: 1-Salvem la infància!-el passat

Amb el títol genèric “Salvem la infància!”, comença un grup de tres articles. En ells intentaré contraposar el passat (avui 5 d’abril) amb el present (el proper dilluns 12 d’abril), acabant finalment amb una proposta (divendres 15 d’abril) que suggeriré.

Salvem la infància! - el passat

No fa tant de temps, el nen aprenia lentament els secrets de la vida adulta. El seu procés d’aprenentatge estava controlat i protegit per l’adult que tenia un coneixement de la vida, de la violència, les tragèdies i els misteris que el nen no tenia i que no es considerava adient que tingués. S’evitava parlar de segons quins temes i d’utilitzar segons quines paraules davant d’ell. L’adult era conscient que havia de protegir la seva innocència. El món dels adults se’n sentia fortament responsable d’això i també del procés general de formació dels més menuts. A la plaça del poble quan un nen feia una entremaliadura, qualsevol veí, qualsevol persona gran es creia en l’obligació de corregir-lo, atorgant-se una autoritat genèrica: la de l’adult.
Nens i grans eren dues coses, dos mons ben diferents. Uns aprenien, pas a pas, sota la protecció dels altres que corporativament (pares, escola i societat adulta en general) coincidien en l’ensenyament dels aspectes principals.
Els nens sopaven a part, anaven a dormir abans, vestien diferent i difícilment participaven en les activitats dels grans, i aquests tampoc no hi eren gaire presents en els jocs dels nens. Jugar era per a ells una activitat important. Jugaven amb fustes, capses de cartró, pinces d’estendre la roba, taps de botelles (xapes), botons... I amb això feien tot tipus d’estris, i tot tipus de jocs... de pis... i de carrer, on es podia jugar sense perill. Hi havia moltes estones per jugar.
L’escola era la font d’informació més important sobre el món real. El mestre, el professor, tenia l’autoritat conferida pels pares i per tota la societat, per ensenyar-ho tot: les capitals del món, els rius, els reis visigots, les taules de multiplicar... i el bé i el mal.
L’escola era la font d’informació més important però no l’única. El món es descobria també lentament però amb precisió i amb una dimensió molt humana, a través dels contes i les històries que les àvies explicaven als seus nets, sempre amb alguna conclusió moralitzant.
De més grans, el món es descobria també, en molts casos, a través de la lectura. Llibres d’aventures que despertaven la imaginació, fomentaven l’audàcia i la disponibilitat per afrontar riscos, al mateix temps que presentaven un món diferent en el temps i l’espai que, com no es veia, cadascú se’l imaginava segons la seva particular percepció. Llibres que avui anomenaríem de ciència-ficció que plantejaven inquietuds i problemes científics o tècnics, barrejats amb l’aventura. Llibres que despertaven sentiments i que mostraven aspectes de la vida amb personatges alguns molt bons i altres molt miserables. Biografies de gent amb ideals: científics, descobridors,...sants!
Hi havia també, és cert, un aprenentatge subterrani. El que es feia en veu baixa al pati de l’escola en petites rotllanes o el que dos adolescents intercanviaven mig amagats en alguna cantonada mentre es fumaven la primera cigarreta. Hi havia també una aprenentatge dissident on es posava en entredit persones o institucions, i on alguna radio estrangera hi jugava un paper important.
Però, en tot cas, el procés d’aprenentatge tenia el seu ritme. La infància tenia el seu temps. Un ritme que marcava el coneixement lent i progressiu de les coses. Un temps que venia determinat per la decisió dels grans de desvetllar gradualment alguns secrets de la vida. Un ritme que feia assaborir, entre la sorpresa i l’emoció, el descobriment del món. Un temps en el que s’aprenia a jugar i viure, i en el qual la imaginació, la iniciativa i l’esforç tenien una importància preferent.
Tot això passava abans...
(continuarà)